desembre'04

El ciberespai és molt gran, immens, però és ple de petits raconets interessants.
Va ser precissament en un d'aquests garitos ciberundergrounds que vem quedar amb Jordi Valls i com que no es tractava de prendre uns drymartinis virtuals vem mantenir aquesta espècie de conversa-entrevista (real) a la qual es van anar incorporant poc a poc una sèrie de coneguts i amics (també reals) . . . i . . . . voilá:


01- Paco Alvarado : WSNS, el segell discogràfic amb que has editat tots els treballs de VDO i que per altra banda només publica els discos de VDO, significa World Surrealist Network System (Sistema de Comunicació del Món Surrealista) però la S de Surrealista en un principi (1983) significaba Satanic. Algún comentari ?
Jordi Valls : Doncs per a nosaltres, com que creiem absolutament en res, satanisme és una altra paraula tan surrealista com el surrealisme mateix. Per tant fem servir les dues paraules indistintament. De fet, seguim oficialment enregistrats com The World Satanic Network System. De totes formes, per pragmatisme fem servir més sovint l'acrònim WSNS. Però és bo sistematitzar la confusió.

02- P.A. : deu ser, recordo de petit una entrevista a Dalí a la TV, poc abans de morir, en la qual se'l veia tremolar pel parkinson, arrepenjat en el seu bastó mentre parlava, però de sobte agafava un pinzell i el pols era ferm como el ferro, quelcom de sobrenatural hi havia en això...
J.V. : Very Good !

03- P.A. : sí, impressionant...
J.V : És normal. En les condicions decadents en que es trobava Dalí i estar sense un pinzell era per a ell com tenir el membre vehicular de la creativitat amputat.
Un terror desaforat davant la mort del seu jo creatiu. Per tant, al retrobar-se amb l'eina es transfigura i sobreposa momentàniament el seu geni als seus malsons amb un esforç sobrehumà. Així és el fenòmen delirant dalinià.

04 - P.A. : de fet Dalí utilitzava el terme/concepte "Diví" més que "Satànic", suposo que també ve a ser el mateix…
J.V. : Paradoxalment, Dalí, dins de les seves molt sanes perversions era una persona molt puritana i crec que mai no haguès volgut associar-se a un concepte satànic, encara que fos en sentit abstracte.

05 - P.A. : en tot cas alguna cosa tindran també que veure les forces tel·lúriques de la comarca de Cadaqués, inclosa la tramuntana, difícil de comprendre per qui no ha estat allà.
J.V. És així. L'Empordà, el palau del vent, i especialment Cadaqués, Port-Lligat i Cap de Creus, es transformen en els paisatges mítics dalinians degut a la força còsmica de la seva geologia mineral i per la violència metafísica de la tramuntana.
Dalí sempre es centra creativament en l'estudi morfològic del seu entorn natural, fins aconseguir el simbolisme alquímic surrealista de la seva obra.

06 - P.A. : : natural ... i no hi ha res més natural que un gran masturbador dins d'una vagina còsmica ... i tocant a rèquiem !!! Estic segur que a Dalí li encantarà.
¿què hi trobem nosaltres en aquest disc?
¿amb què ens enfrontem ?
J.V. : Va ser Luis Buñuel qui va dir que Cadaqués té exactitud d'anatomia de cranc i fort sabor a garota.
Doncs bé, la boca de la garota és també el seu propi sexe, sense dubte una autèntica vagina dentata. El Gran Masturbador, aquest rèquiem immortal, és un disc totalment minimalista, que transcendeix la nostra percepció de la norma. És una gravació recòndita que ens porta als atavismes del crepuscle dalinià.

by Marc V.

07 - P.A. : i parlant de forces sobrenaturals, sembla que hi ha una mena de maldició que recau sobre les aparicions live de VDO a Spanya, primer cancel·len l'action al Sonar de Barcelona, després el Música ex machina de Bilbao, tot i haver estat anunciades oficialment les dues.
¿Quan podrem disfrutar els adeptes-fanàtics a Ibèria (que n'hi ha molts i molt potents) de the most fanatic band in the world ?
J.V.: El mes passat em van trucar els Étant Donnés per si VDO volia actuar a la Fundació Cartier d'Art Contemporani, a París, el mateix dia que ells i Psychic TV. Instantàniament els vaig proposar una 'live action' de VDO, que consisteix en un performance de la meva "cristallmusic", és a dir, pujar a l'escenari i trencar en directe 666 ampolles de vidre fins aconseguir la cristalització stendhaliana del so : La sublimació. No vem tenir més notícies sobre aquest afer, doncs la decisió final sempre depèn dels dirigents del local, és clar.

07bis - P.A. : . . . 666 ? . . . tornem-hi amb el satanisme?
J.V. :   
El diable és un gran connoisseur, un expert del món. Representa un gust exquisit. Naltros sempre hem incitat a la indulgència davant l'abstinència cristiana

08 - El Topo : tu treballes als teus discos amb sons concrets; em pregunto: ¿vas a l'estudi ja amb una idea a priori, inicial i aproximada, del projecte o et plantes a l'estudi de gravació -emb els sons recollits- com aquell qui diu amb el full en blanc i just llavors comences a pensar el paisatge sonor que vols enregistrar?
¿cóm ha estat aquest procès al Rèquiem i en les teves altres obres?

J.V.És com els objects-trouves. Transformo sons quotidians en sons metafísics gairebé sense modificar res a l'estudi. Hi ha qui en això hi veu un paral·lelisme amb els ready-mades duchampians.
El procès creatiu auditiu és totalment circumstancial.
'Un chien catalan', per posar-nos un exemple…: el meu amic Eliseu sempre ve a visitar-nos amb la seva Harley quan estem a Cadaqués, i ja oïm la potència de la seva moto molt abans de que arribi a casa. Durant anys el primer que ens dèiem mutuament en saludar-nos és que haviem de fer un disc només amb el so fantàstic de la Harley. Però per a mi encara és molt més interessant el desenvolupament conceptual posterior del disc. Allà és on disfruto creant la iconografia fetitxista de VDO i tambè gràcies al treball gràfic indispensable del meu germà Marc, doncs ell no només tradueix com ningú les meves idees sinó que les millora per al bé de tots.
D'altra banda, al que dono menys importància de tot és al treball a l'estudi de gravació, doncs l'utilitzo en comptades ocasions, sempre rapidíssimament, només en temps real i adéu.

  

09 - El topo - D'alguna manera aquesta resposta, encara que no l'esperava, puc dir que no em sorprén, donada la singularitat del teu treball. Però entenc que -encara que facis el treball rapidíssimament, només en temps real i adéu- em sembla (pel que percebeixo en escoltar els teus discs) que això no vol dir descuidadament.
De l'altre costat es nota als teus discos una cura del detall per a que l'objecte disc que un reb tingui també valor artístic i una bellesa especial, la qual cosa li dona un gran valor afegit i això s'agraeix.

¿Quins són els teus consums simbòlics ( música, pintura, llibres ) a Londres?
Imagino que per la teva amistat amb Stapleton, Tibet i Bennett això et porta a estar en contacte amb els seus discos i potser a assistir als seus concerts, però: qué hi ha pels afores d'aquest trio?
J.V. : Els discos de VDO són objectes fetitxe, igual que unes sabates de pell negres, de dona, de tacó alt i esmolat. Amb tenir-los ja és més que suficient. Donen plaer. Aquests discos no és necessari escoltar-los. Són gravacions mal fetes, amb molta distorsió i feedback, però vull que sigui així, sino semblarien la col·lecció de discos de sons d'efectes especials de la BBC. L'important no és el contingut, sino el concepte final i absolut del disc.

L'altra pregunta que em fas..., et diré que generalment mai llegeixo ficció.
Un 90% dels llibres que m'interessen tenen relació amb l'art. Tot el meu treball està basat en una realitat metafísica. Cada cop m'interessa menys la música. Els meus amics músics ja fa molts anys que van abandonar Londres; l'última actuació que vaig veure és la de Whitehouse, que juntament als començaments de Throbbing Gristle, ha estat, per mi, el més interessant que ha succeit en so en els últims 30 anys. Ara estic interessat en els nous xamans conceptuals plàstics, com els germans Chapman, Damien Hirst, Tracy Emin, Gavin Turk, Marc Quinn, i outsiders com Gustav Metzger, un creador d'art autodestructiu molt interessant, autèntic.

10 - P.A. : rebobinant ... i enllaçant. No sé si finalment el teu mètode pot ser considerat com una adaptació del paranoic-crític, personalment no ho crec. Et veig més a prop dels postulats d'Antonin Artaud que del propi Dalí, tot coneixent la teva debilitat per aquest, i és curiós que ademés es tracta de dos elements expulsats del propi moviment surrealista pel mateix Breton... i dic lo d'Artaud per l'efecte que produeixen els teus discos que, tot i estar esquitxats d'elements plàstics certament dalinians, estan carregats amb el poder devastador que Artaud exercia sobre les consciències. No és una pregunta (o sí?) potser una observació personal ...
¿què m'en dius? (això sí és una pregunta) ...

J.V. :
Dalí és un ésser cerebral, fred, intel·lectual, científic, matemàtic, escriptor, gran creador. Un personatge del Renaixement… En canvi jo sóc tot a
l'inrevès.
Amb Artaud, potser en el visceral ens assemblem en alguna cosa, poc més. Després, els elements dalinians en els meus discos són normals. Apart de la meva fixació des de molt jove amb el Mestre, la cosmografia daliniana també forma part de la meva vida des de que visc a Cadaqués, quan no sóc a Londres.

11- Antoni Mateu (quinohiveu): ): Assegures que "el procès creatiu auditiu [de les obres de VDO] és totalment circumstancial". No hi estic d'acord. Potser et sembli "circumstancial" (no trobo altra paraula millor per a definir-lo) però el pòsit que subrau en elles, el concepte, la base, el substrat... és quelcom que flueix de l'interior, de l'inconscient o del subconscient d'una manera que a tu et sembla massa natural, però del que estic segur és que l'autor mai és el culpable de la seva obra... Crec que un cop li van preguntar a un pintor quant havia tardat en fer un quadre, a la qual cosa respongué que quinze minuts, però que li va portar tota la vida fer-lo. Crec que així són les obres d'art (tant me fa que siguin amb majúscula o amb minúscula): sorgeixen espontàniament però es porten treballant inconscientment o subconscientment sempre...
J.V.
: Okay, així és exactament. Estic completament d'acord. Però primer repeteixo el que ja he dit abans: un cop que he decidit, per accident o bé circumstancialment, la idea original del que ha de ser el so del disc, és a partir d'aquest moment, no abans, quan viatjo al subconscient o, potser encara millor, és quan vaig a 100 per hora, cec, violent, cap a l'inconscient automàtic irracional total.

12 - P.A. : Vull traslladar-te una pregunta que es fa molta gent :
Essent els discos de VDO objecte fetitxe, pioners del que es va anomenar picture-disc, alguns d'ells numerats en el propi vinil (Jim Jones), altres firmats amb la teva pròpia sang (Calanda), inclós un d'ells (no recordo quin) a mitjans anys 80 ostentava el rècord de disc més car de la història, objecte de col·leccionistes i impossibles ja de trobar ... ¿ per què a partir d'"Un Chien Catalan" decideixes editar en cedé ? especialment "The Perpignan Killings" i "The Great Masturbator", apareguts en plena època de reivindicació del vinil davant el CD per molts i diferents sectors de l'àmbit musical.

J.V. : Tinc fanàtics que han penjat els seus 'picture-discs' de VDO a les parets de les seves cases com si fossin pintures sagrades, però no els escolten mai. Jo dic: Bravo! Des d'un començament sempre vaig dir que els meus discos són funcionals i el menys important és escoltar-los.
D'altra banda, el format CD és molt còmode. Precisament el CD 'The Perpignan Killings' és una recopilació, més ben dit, una mescla dels quatre primers discos de vinil de VDO. És a dir, en comptes de fer lo normal, el que fa tot el món de reeditar-los individualment en uns altres quatre CD's per separat, el que vaig fer va ser mesclar els quatre primers discos de vinil en un sol CD : 'The Perpignan Killings'. Mai s'em va passar pel cap de reivindicar el vinil enfront al CD. M'és indiferent. Però estic disposat a reivindicar amb força El Gran Masturbador de Dalí per Figueres, bressol del surrealisme català, en comptes de la seva ubicació actual al Reina Sofía de Madrid. Estic radicalment en contra dels últims desitjos de Dalí. En la mateixa situació es troba el Guernika de Picasso, la residència natural per excelència del qual ha de ser el Guggenheim de Bilbao i no el Prado. En aquests cassos l'Estat espanyol demostra una carència absoluta d'inteligència emocional.

13- P.A. : com és de suposar que faràs alguna cosa al respecte ... ¿ penses enviar el disc a la Fundació Gala-Dalí ? o ¿ el portaràs directament a casa seva (de Dalí) o a la seva tomba ?
J.V. : Conec el pintor i escultor Antoni Pitxot, amic íntim de Dalí, director de la Fundació Gala-Dalí. Per davant de tot és un artista que construeix formes antropomòrfiques amb pedres trobades al mar davant per davant de la seva casa de Cadaqués i després reprodueix les seves pròpies escultures mitològiques en els seus quadres. La seva obra és totalment original, molt enaltida pel propi Dalí, que deia que la pintura de Pitxot té la pàtina de seda dels vistosos teixits d'or i plata venecians de Fortuny. Ell és el meu únic contacte amb el museu de Dalí a Figueres. Sempre li passo tots els meus discos.

14- Dj Pay : (la del cotilleo) ... ¿Mantens contacte o relació o col·laboracions amb la penya industrial - postindustrial - sorollistes, etc.? Em refereixo a gent com ara Genesis P-Orridge, Steve Stapleton, David Tibet, William Bennett ...
J.V. : Com ja he dit abans, la majoria d'aquests músics han abandonat Londres, els nostres contactes ara són infrequents, encara que seguim connectats.
Avui mateix (15-11-04) Dave Tibet m'ha confirmat la mort de Geff Rushton, àlies John Balance de Coil, un altre conegut nostre.

15- Dj Pay : (la freudiano-gastronòmica) ... Les llagostes van ser una de les fixacions de Dalí i inclús té un protagonisme relevant en el quadro "El gran masturbador". A mi em sembla que a tu et passa una cosa semblant i sé que una vegada vas tenir una aventura bastant surrealista amb una llagosta (en aquest cas marina) pels carrers de Barcelona ¿ens pots explicar l'anècdota? ¿te la vas arribar a menjar?
J.V. :  : Són avisos que ens envia Dalí des d'ultratomba, en el seu centenari, per dir-nos que ens estima molt i que continuem la seva guerra contra els putrefactes insepults. Va passar de matinada en un passeig solitari pel meu barri de Gràcia a Barcelona. Vaig veure una llagosta marina, negra com el carbó, caminant tranquilament per terra. Jo anava caminant amb el meu germà Víctor, que és catedràtic, una persona seriosa. Tots dos vem quedar gairebé sense paraules en ser testimonis directes d'aquesta experiència metafísica. Dies després, a Cadaqués vam tenir una plaga bíblica de llagostes voladores que ens queien al damunt vives i mortes. Fantàstic. Va ser una festa còsmica, una celebració del surrealisme dalinià total.

16- Dj Pay : (la punyetera) ... Essent el Japó un dels pocs llocs del món on es distribueixen els teus discos i coneixent l'obssessió dels japonesos per Dalí (només comparable a la que senten per Gaudí) ¿no és una mica oportunista per part teva dedicar aquest disc tan explícitament al pintor empordanès? ...segur que a Okinawa es vendrà com a xurros (o com a sushi, més ben dit)...
J.V. : Visca l'oportunisme! De totes maneres el nostre marketing d'El Gran Masturbador..., per exemple en el pòster electrònic no mencionem el nom del Mestre enlloc. Ni homenatges, ni adulacions barates. Només al llibret interior del disc hi ha una foto d'Eric Hurtado, de la tomba de Dalí a la cripta del seu museu de Figueres i allà sí que es pot llegir el seu nom, és clar.

17- Dj Pay : (ara seriosament) ... ¿segueixes i/o tens contacte amb l'escena "assassina" japonesa? (Merzbow, Violent Onsen Geisha, The Gerogerigegege...)
J.V. : Seriosament. Tenim contacte amb els Yakuza, que són molt underground .
Ara en broma, Merzbow ens va obsequiar amb un dels seus primers maxi-singles, picture-disc, molt al començament de la seva existència. És l'únic contacte que hem tingut. Després quan van actuar en un Sonar a Barcelona, l'Eliseu els va acompanyar al museu Gala-Dalí de Figueres. Al Japó no tenim altra cosa que bons clients.

18 - Jordi (25HOMBRES): És ben conegut que la Vagina és la most fanatical band in the world, i que els seus seguidors (naltros), som per tant els més fanàtics però, hi ha límits en el fanatisme? ¿o tal i com nosaltres creiem, el fanatisme és una banya de toro punxaguda que s'estira i enlaira fins l'infinit dels nostres dies en un intent desesperat d'arribar als límits de la consciència supraracional?.
J.V.
: En el Segon Manifest del Surrealisme, del 1930, André Breton proclama que l'acte surrealista més pur seria agafar un revòlver i disparar indiscriminadament sobre la població civil. Mai hem de menystenir el poder de la paraula, i que cadascú carregui amb el seu fanatisme personal.

20 - Antoni Mateu (quinohiveu):Ahir a la nit em va passar pel cap que tu, Jordi Valls, has estat el meu principal valedor per entrar a l'exclusiu club d'amants del dry; em preguntava per què i de sobte se'm va aparèixer el títol del disc de "Music, Martinis and Misanthropy": una bona tríada... Crec que has explicat suficientment i amb detall el teu parer sobre la música (oi?) i sobre la misantropia (no?), però crec que encara no has dit res sobre la trascendència que ha tingut i té el dry en la teva vida.
J.V. :
El martini-cocktail ben servit i ben oficiat és un acte sacramental profà.
Em recorda alegòricament el misteri de l'eucaristia en un context pagà.
Si és possible em prenc el drymartini en dejú els dies de festa a l'hora de l'Ángelus, sota un repicar de campanes. És gràcies al llibre 'Mi último suspiro' de Luis Buñuel que vaig descobrir aquest misticisme amagat que desconeixia.

21 - Jordi (25HOMBRES): Es moren els components de La Banda Trapera del Río, es mor John Balance de Coil, s'ens acaben els ídols!!
Jordi, ¿quedarà algú a qui admirar en el terreny de la música d'aquí a quinze anys?
Res és como era ...

J.V. : Bueno, és la lluita contínua d'Eros contra Thanatos en la qual sempre guanya la mort. Però visca l'erotisme! De tota manera, sense oblidar el passat, sempre he sentit repulsió por la nostàlgia. És obligat mirar cap endavant obsessivament, amb visió de túnel, cegos, amb fanatisme absolut. Seguir la teva direcció segura i insubornable fins a la tomba.

22 - Freek Kinkelaar : Estas seriosament connectat amb els surrealistes però estas en contra dels futuristes. ¿ Què penses del moviment Dadà de l'any 1920, i particularment què penses sobre gent com Tristan Tzara i Hugo Ball, que van introduir tantes idees a dins del Surrealisme / els seus escrits / poesia ?
J.V.:
Da! Da! Són els vasos comunicants. Sense aprofundir en la seva història, els futuristes ens porten a Dadà, al menys en un començament. Després els dadaistes ens obren el camí directamente al Surrealisme. Per tant, per a mi, dadà és tan important com el moviment surrealista. Malgrat que Ball i Tzara van ser els seus fundadors, crec que el més important del Dadaisme és que d'allí neix un dels artistes més influents de tots els temps: Marcel Duchamp.

23 - F.K.: Sovint autodescrius a VDO com mers mercenaris solament interessats en fer diners i en l'exclusivisme. ¿ Cóm encaixen els ideals surrealistes amb la vostra producció de discos compactes de VDO, a preus normals i edicions standard ?
J.V.: Bé, nosaltres no tenim ideals. Stop! Ja el 1984 vam fer una edició especial i limitada del picture-disc 'The Pagan Drums of Calanda-The Triumph of the Flesh', amb la meva sang encapsulada sota el vinil. Vam vendre tots els discos al preu de £100 cadascun. Segur que ara es podria multiplicar per 10, o més, aquesta xifra. Una altra cosa indispensable és que tenim l'obligació de canviar, de metamorfosejar les idees surrealistes del passat, doncs si el surrealisme no evoluciona amb nova sang morirà igual que el Llatí, o qualsevol altra llengua morta per quedar-se estancada .

24 - Cuc Sonat : ¿ Has tingut algun problema legal amb les teves gravacions o actuacions? No em refereixo a que algun organitzador suspengui la teva actuació perquè no li agradi el que vas a fer, sino perquè tingui por de que li pugui portar problemes amb la Justícia.
J.V. : La violència és la clau de l'univers i nosaltres som el seu producte. És com la velocitat. El difícil és controlar aquestes forces còsmiques sense xocar amb totes les seves consequències. És possible que en alguna ocasió m'hagin negat amb bones excuses una live action per estalviar-se problemes. Però jo no sóc un performer, no sé interpretar art, que és una paraula que ve d'artilugi, de fals, doncs el meu treball només té a veure amb la realitat, i això si poses un peu en fals pot comportar jaleo, ho accepto.

25 - Matthew Tree : Tot el que feu és seriós, i alhora divertit connectant a vegades amb la cultura popular, però existeix un perill de que us absorbeixi la societat de l'espectacle. ¿ Què farieu en el cas de que això succeís ?
J.V. : Bueno, no tot té un preu. Però precisament aquí és on pot començar la part divertida d'aquesta rauxa. Sense deixar de ser outsiders, naltros posariem les regles del joc damunt la taula, sense condicions. Serem inflexibles i intolerants. VDO no pot perdre el seu misteri a qualsevol preu, sino tot el contrari.

final q. - P.Alvarado : Ja per acabar i un cop aclarida la importància de la part gràfica en el submón satànic de VDO des dels seus origens i especialment connectada amb el surrealisme a diferents nivells, bé per la part simbòlica o per les pròpies obres de Marc Aleu, Dalí, inclós aquells famosos quadres de Francesc d'A. Casademont que vas destruir en directe a l'"Edad de Oro" TVE, ¿ cóm enllaça tot això amb les teves teles "top-models", pintades amb la teva pròpia sang, que es podrien situar dins del més pur expressionisme abstracte ? Daltra banda, fins avui, crec que ha estat la única exposició (Grenoble) que ha durat un sol dia, més propera potser a una instal·lació o performance ...


TOP-MODELS PORTRAITS

Jordi Valls. : Primer hem d'admirar cóm el govern francès, a través del seu Ministeri de Cultura, inviten a grans desconeguts com VDO. L'exposició del quadros de sang de les top-models a l'Escola Superior d'Art de Grenoble va durar uns quants dies, però l'interessant va ser la nit del 'vernissage'. La sala d'exposicions era un rectangle de la mida d'una pista de tennis. Per tant, en comptes de penjar els quadres a les parets els vem llençar a terra semi embolicats en llençols blancs, como si fòssin cossos després d'un múltiple accident de circulació. Els curadors de l'exposició van ser Eric i Marc Hurtado d'Étant Donnés, i Marc Valls de Barcelona. El dia anterior a l''opening' vaig parlar amb els estudiants de l'escola d'art, per que en el moment d'obrir les portes hi fessin graffitis de tipus sexual per les parets. Alhora, per les quatre parets projectàvem amb sis càmeres un collage de films de VDO, intercalant fotos de supermodels a la pasarel·la, al temps que Marc Hurtado, en una taula de 'mix' ens feia un 're-mix' ensordidor de tota la discografia de VDO. També teniem barra lliure de champagne i drymartinis. Va ser una nit simbòlica i alegòrica a les nostres vides. El triomf de la sang. Una gran festa per als estudiants. L'apoteosi de la sang metamòrfica.

.

Damien Hirst

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. crèdits . . . .

opcions bàsiques