Vagina Dentata Organ
presenta
"The Great Masturbator"

per Paco Alvarado

Un any sencer (des que es va anunciar) ens ha fet esperar VDO per a poder tenir entre les mans l'últim treball, "The great masturbator", i el que en un principi es filtrava com un pròleg anticipat al centenari del neixement de Salvador Dalí finalment s'ha convertit en l'epíleg, tant en el temps com en el concepte, i mai millor dit ni més oportú. Segons paraules del propi Valls en una entrevista conjunta a diferents mitjans :
". . . És una gravació recòndita que ens porta als atavismes del crepuscle dalinià.."
Veiem : campanes tocant a mort ... ". . . aquest rèquiem immortal, és un disc totalment minimalista, que trascendeix la nostra percepció de la norma."
I aquest joc inseparable entre la vida i la mort és ja una constant en l'obra de VDO, només s'ha de donar un cop d'ull a la seva discografia, segurament ells ho definirien com "vasos comunicants".
Personalment crec que aquest és el seu treball més dur, difícil i arriscat fins avui. .

Campanes tocant a mort per Salvador Dalí. les campanes de Cadaqués ? no ho sabem, visca el misteri!, campanes reals a temps real, el minimalisme absolut, campanes que ens transporten directament ... a on ? aquí que cadascú faci la seva interpretació, el minimalisme no tracta només de la sobrietat d'elements, sino també de la desaparició del propi autor i inclús dels propis receptors, deixant que l'obra parli per ella mateixa, amb vida pròpia i inclús evolucioni en el temps i en l'espai en funció de paràmetres incontrolables.
Hi ha un altre factor que sempre porta de cap a crítica i públic: on encaixem això ? i nosaltres sempre hem dit que cadascú tregui les seves conclusions ... aquí no es tracta d'explicar res, com a molt d'aportar certs elements que ajudin a entrar en situació. Aquests últims anys alguns autors han començat a definir els seus treballs com a "art sonor", terme encunyat per ells mateixos per intentar situar la seva obra i distanciar-la d'altres conceptes "anti-music, non-music o música no organitzada", l'art sonor té a més una relació directa amb l'estètica, la imatge i l'espai on es desenvolupa, són inseparables, però aquest desenvolupament varia molt d'uns autors a altres; en aquest cas, VDO no interfereix pràcticament en el resultat, es limita a donar-li forma i presentar-lo com si d'una "instal·lació" es tractès, aquestes campanes pures, reals, no sonen reals perquè ningú de nosaltres estem acostumats a escoltar-les en aquesta situació, en el seu propi espai, al campanari, normalment les escoltem anant pel carrer, amb cinquantamil elements i sorolls que ens distreun, amb una distància que transforma el so i l'amortigua, aquestes campanes del campanar s'et fiquen directament fins les entranyes, et sotreguen i et rebenten. Però tenim quelcom més, el zumzeig-cruixit de les cordes que mouen les campanes, que per la seva pròpia naturalesa simplement transtorna i li dòna aquest caràcter irreal com el que impregna algunes obres neorrealistes de Pasolini, com Accatone o la Passió segons Sant Mateu (ficció ultrarreal), la pura realitat així presentada transcendeix la nostra percepció i es converteix en irreal ... és un exercici de transmutació que es produeix al nostre interior, al nostre cervell, enllaçant-lo així amb un dels principis bàsics del surrealisme. Però hi ha un altre element més que completa el tríptic: el zum-zum del vent entre les campanes barrejat amb la vibració de les pròpies campanes, això dòna com a resultat una espècie de feedback d'aspecte sinistre que t'acaba de matxucar literalment.

Així doncs, ens trobem amb la combinació d'uns pocs elements però que portats a aquest extrem i aquesta situació dònen com a resultat una cosa totalment imprevisible.
Els símptomes en escoltar "the great masturbator" poden ser del més divers ...
jo vaig fer una prova a casa amb una sèrie d'involuntaris i ... els primers 30 segons sorpresa, al cap d'un minut i mig començaven els gestos de preocupació, intercanvi de mirades i movimients d'ansietat.
Als tres minuts ja hi havia tres baixes ... Als cinc minuts, un dels pocs valents que quedaven començava a mostrar símptomes preocupants, se li tensava el semblant i sofria petites convulsions com si estiguès rebent descàrregues elèctriques - electroxocs de baixa intensitat, el vaig haver de treure de l'habitació. Als deu minuts només quedava jo ... no em vaig adonar quan va acabar el disc, no vaig ser-ne conscient, seguia escoltant les campanes al meu cap o en algun lloc del meu interior remot, un parell d'hores després em trobava encara intentant ordenar els meus pensaments i establir totes les sensacions que havia experimentat, tan irreals com els propis somnis.
D'una banda, em venien totes aquestes imatges que diuen que passen pel cap en questió de segons a les portes de la mort i per l'altra banda no aconseguia sacsejar aquesta sensació estranya que et corprén quan veus un cadàver per primera vegada o simplement sents la seva presència en la proximitat de l'habitació del costat.
Sort que aquella nit havia quedat amb uns amics en un club de rockanroll, una d'aquestes sessions a l'estil antic i finalment entre això i l'ajuda de l'alcohol de malteria vaig aconseguir recuperar l'equilibri.

Paco Alvarado

Produit i dirigit per Jordi Valls.
Enginyer d'estudi : Isaac G.Llombart
Masteritzat per Naweed
Grafisme: Marc Valls
Fotografies de Cadaqués : Irene
Fotografia de la tomba de Dalí : Eric Hurtado (Étant Donnés)
2004, editat per: WSNS & VDO

cóm aconseguir el disc ?